dimecres, 26 de juny del 2013

Relats conjunts

GE Building. Lunch atop a Skyscraper, 1932. 

– Escolta, i això dels relats conjunts… com va?
– No en tinc ni idea. És la primera vegada que hi participo. Suposo que algú proposa una foto i a partir d'aquí tothom qui vol escriu una història inspirada en ella. Però no n'estic del tot segur.
– I això que has escrit forma part d'aquest joc?
– Diria que sí. Però no t'ho podria assegurar. M'ho ha dit aquest que ho faci.
– En Pier?
– Sí, m'ha ensenyat una foto i m'ha dit: va! escriu el que et passi pel cap.
– I ell d'on l'ha tret, aquesta foto?
– Li ha passat en Charly.
– En Charly? Compte que aquest s'ho inventa tot!
– Ja, però aquest cop juraria que la broma no ha estat cosa seva. Crec que li va ensenyar en Toni, que a la seva vegada l'havia rebut d'en Robert.
– Hòstia, que complicat, no?
– Sí, noi. No acabo d'entendre massa bé de què va, tot això…

– Escolta… no te m'enfadis, eh? Però aquest relat que has escrit és més aviat fluixet, no?
– Sí, ho sé, però és que no sabia ben bé que escriure. Però que vols? Una foto d'uns tios asseguts dalt d'una biga tampoc dóna per tant.
– No sé, potser podries haver escrit alguna cosa sobre aquell paio que es va suicidar no fa massa. Com es deia… Tom, oi?
– Hosti, sí. Pobre tio. Diuen que tots els companys se li repassaven la dona, tu!
– …ja veus.
– Doncs sí, ja veus. Una història trista amb un final tràgic.
– I tant, però almenys tenia ganxo, que el que és la teva…
Bueno, vale ja, no?
– I escolta, ara que ho penso, per escriure això hem d'estar asseguts aquí dalt? Jo és que estic agafant una mica de fred.
– Doncs ara que ho dius…
– Així què? Baixem?
– Baixem.

__

Primera aportació al blog Relats conjunts. Prometo millorar. O no.

dilluns, 24 de juny del 2013

Haiku 03

Dos cors, un batec.
Fondre'm amb tu amb l'anhel
d'una nit, d'un matí.

divendres, 14 de juny del 2013

Capricis del destí

— M'estimes?
— Molt, ja ho saps.
— Segur?
— És clar que sí. Perquè m'ho preguntes?
— Perquè t'he d'explicar una cosa.
— Diga'm.
— Abans, promet-me que no t'emprenyaràs.
— Què passa?
— Promet-m'ho.
— Que m'has de dir? M’estàs començant a preocupar.
— Doncs…
— Què???
— Jo no em dic Marc.
— No et dius Marc? …i com et dius?
— Cristian.
— Cristian…? Però… tu ets el Marc, no?
— No, no sóc el Marc, sóc el Cristian.
— Ja, ja ho veig, però vull dir si ets…
— No, no ho sóc.
— Hòstia…
— Ho sento, t'ho volia explicar abans, però no sabia com fer-ho.
— Tio… fa gairebé set mesos que ens coneixem!
— Em sap greu, però no trobava el moment.
— Però tu em vas dir…
— Sí, ho sé, et vaig dir que era jo, però és que quan aquell dia et vas acostar i em vas preguntar si era el Marc, et vaig veure tan bonica que no vaig ser capaç de dir que no. Als cinc minuts vaig entendre que allò devia ser alguna cosa semblant a una cita a cegues a la qual no hi estava convidat. Però em vas agradar tant que no volia trencar l'encant del moment. De cop vaig sentir alguna cosa aquí dins que m'empenyia a voler conèixer-te. I em vaig deixar portar.
— Però…
— Vas ser tu qui em va preguntar.
— Sí, és clar, però jo no sabia quina cara feies, o millor dit, quina cara feia en Marc… i, pel que ens havíem dit pel xat, em vaig pensar que eres tu.
— És que era jo!
— Ja! En Marc vull dir, coi!
— No has tornat a entrar al xat?
— No.
— Suposo deu ser ple de missatges…
— Hòstia, hòstia, hòstia…
— Em sap greu…
— Uf… a mi també. I ara, què?
— Ara deu haver un Marc voltant pel món una mica decebut…
— No, vull dir, ara, tu i jo què?

— M'estimes?
— Molt, ja t'ho he dit abans.
— Segur?
— És clar que sí…
— Doncs viu.

__

Avui és l'aniversari d'algú molt especial per a mi, així que aquest post va dedicat a ella. Sóc conscient que no té cap qualitat literària ni tan sols és mereixedor de catalogar-lo com a regal –suposo que no arribaria ni a detallet dels "xinos" per a l'amic invisible– però si aconsegueix arrencar-li un somriure, per petit que sigui, ja haurà complert amb escreix la intenció amb la que va ser escrit.

Per molts anys, preciosa. Sigues molt feliç… i sobretot, viu.

diumenge, 9 de juny del 2013

La més maca

Em sap molt de greu.
Em sap tan i tan de greu.
Em sap molt i molt i molt de greu.

Ets la més maca, la més bonica,
ets la que em trenca el cor.
La més bufona, més que eixerida,
la que em trasbalsa el son.

No tinc cap nua, no tinc cap do.
Trist avís d'enyor.

Cops, manyegant cops.

Ohh, la més mimosa.
És de canyella i cuscús.
Sota de llimona, de xica en mica,
xarrupant calçats durs.

Un tel que em cega,
que em cou la veu.
Un trist avís d'enyor.

Flors, engabiant flors.

Cops, manyegant cops.

La més maca
Adrià Puntí
Maria, 2002

__

Em sap molt de greu.
Em sap tan i tan de greu.
Em sap molt i molt i molt de greu…
… però això és el que hi ha.

Per si vols escoltar-la: