Or-ga-nit-za-ció, si us plau

Per més que ho negui, l'Alba no es treu del cap la seva millor amiga. Li agradaria fer un pas endavant i explicar-li, directament. Sense embuts. Sense saber com reaccionarà i assumint el risc de perdre-la per sempre. Però no s'atreveix. Mentrestant, intenta convèncer-se a si mateixa que el llogater del seu cor és en Biel, encara que el sentir cap a ell estigui tan buit com un parc a mitja nit. En Biel, per la seva part, tampoc hi ajuda gaire. Ell ara només té ulls per la Carla, la nova companya de feina, que ha entrat a l'empresa amb la mateixa empenta que ho ha fet a la seva vida. Però la història no pinta bé. La Carla surt amb en Dídac, tot i que per poc temps, just el que tardi a descobrir la relació que ell ha començat amb l'Ènia. Una relació que realment no és tal, ja que, per a ella, no ha significat més que una tarda de sexe més aviat fluixet. A qui realment estima l'Ènia és a en Fèlix, el seu monitor de pilates. Però en Fèlix està capficat amb la Georgina, una prostituta de luxe que va conèixer "per casualitat" una nit de celebracions i excessos. La Georgina, com a bona professional, no té cap intenció de barrejar feina i plaer, tot i que en més d'una ocasió ha fet la vista grossa. I més des que va conèixer l'Hèctor en aquella festa de record estrany. En va quedar tan enganxada que va decidir fer una excepció i no cobrar-li el servei. El que segurament no esperava és que fos ell el que li demanés 600 euros per passar la nit junts. Massa fàcil semblava tot. L'Hèctor és va plantejar deixar de llogar el seu cos el dia que va coincidir amb l'Isona al gimnàs, que a primer cop d'ull va quedar enlluernada per aquell desplegament d'abdominals i bíceps inflats. Però quan va baixar del núvol s'en va adonar que aquell tros d'home no feia per a ella. Que a ella li agraden el tios més normals, més baixets si cal, fins i tot amb una mica de panxeta. Com en Joel, va pensar. Però la debilitat d'en Joel són les ties de plàstic, com més siliconades millor, com les que apareixen en aquests programes de tele on la mida de les tetes és inversament proporcional a la del cervell. Mirant un d'aquests programes va sucumbir als "encants" de la Kate, una concursant d'origen mesetari i de nom anglosaxó que feia més faltes d'ortografia parlant que escrivint. En aquest concurs la Kate va començar a tirar els trastos d'una manera descarada a en Lluc –Yuc, segons ella– en busca d'un clau en directe que li donés de cop fama i diners. Però en Lluc, als dos dies de començar el programa, va veure clar que s'havia equivocat. Que ell on vol estar de veritat és al costat de la Mireia, la seva xicota de tota la vida, amb qui vol compartir un projecte de futur i un petit piset a la seva Mollerussa natal. La Mireia mai va veure amb bons ulls un concurs d'aquell estil, però els calers són els calers. Però en quan va veure els pits de la porca aquella refregant-se descaradament a l'esquena del seu noi, l'atac de banyes va ser descomunal. Va trucar a en Nil, el seu millor amic, per explicar-li les seves pors, les seves inquietuds… I el que havia de ser una trobada per parlar, desfogar-se i consolar-se, va acabar sent exactament això, però en ordre invers. Es van consolar, es van desfogar, però no van sentir la necessitat de parlar gaire. Ella va acabar més confosa que no pas ho estava abans. Però ell no. En Nil no desaprofitarà una ocasió de passar una bona estona, però el seu objectiu no és trencar cap parella agonitzant, sinó seduir d'una vegada l'Ona, que, fent honor al seu nom, un dia sembla propera i un altre s'allunya fredament. Aquest estira i arronsa ve donat perquè, senzillament, ella no ho veu clar. L'Ona, a qui voldria sentir a estones a prop, i a estones molt més a prop, és en Pau. No serà fàcil d'assolir, perquè en Pau, des que va marxar a treballar a Itàlia, s'ha allunyat físicament, però també sentimentalment. La culpa no és només de la distància. La culpa és de la Queralt, una jove estudiant d'Erasmus que va conèixer fent un cafè a Florència. La Queralt, en canvi, no pensa donar-li cap oportunitat d'acostament. El troba pesat, avorrit, gens interessant. A qui ben de gust li donaria una oportunitat… o dues… o tres, és a en Roc, i de fet així li ha fet saber. I probablement en Roc també li donaria a ella, així que tornés de la seva aventura italiana, sinó fos perquè acaba de conèixer la Sílvia, una escriptora capaç d'enamorar només amb les paraules… i amb un somriure demolidor. Però la Sílvia té altres plans per a la novel·la de la seva vida, i aquests no inclouen posar-se pedres pel camí, sinó mirar d'aplanar-la al màxim. Tot i que no n'és encara del tot conscient, potser li agradaria fer aquest camí amb en Tomàs, un paio que sembla molt segur de si mateix però que en el fons de l'únic que està segur és que no està segur de res. Ni tan sols de cap a on va la seva relació amb l'Úrsula. Sap que sent alguna cosa important cap a ella. Sap que li costaria imaginar-se una vida sense ella. Li sembla recordar que fins i tot l'estima, però no li podria assegurar. En aquest sentit, l'Úrsula el podria ajudar. Perquè, ara, ja no vol res amb ell. Perquè ell la va començar a perdre el dia que va creure que la tindria per sempre. I ella va perdre la paciència el mateix dia que va trobar algú que la va tornar a fer riure. En Víctor. Sí, en Víctor. El seu veí. Qui ho anava a dir, oi? Tan proper que el tenia i mai l'havia vist com el véu ara. Ja passen, aquestes coses. Tantes converses buides a l'ascensor i, ara, de cop, aquell no saber que dir. En Víctor, però, puja i baixa amb l'ascensor amb un únic nom a la ment, i aquest no és, precisament, el que a ella li agradaria. Xènia, Xènia, Xènia… tot el dia igual. Xènia per aquí, Xènia per allà… Les obsessions, sense cap dubte, no són bones companyes de viatge, encara que aquest sigui en ascensor. La Xènia ha detectat aquesta dèria, i l'evita tant com pot. Especialment des que va escoltar en Yago, un músic vocacional que toca al metro. Ho fa com el cul però a ella li sona a música celestial. És tan maco, en Yago, amb aquells cabells llargs, aquella barba de mitja setmana, aquell posat de deixat amb classe… Des que va escoltar-li aquella versió tan particular de With or without you, només pensa en tornar-lo a veure, en apropar-s'hi, en abraçar-lo, en besar-lo… en follar-se'l. Mentrestant, els pensaments d'en Yago estan tots ocupats amb la Zoe, la parella que va tenir fa uns mesos i que encara li volta pel cap amb el mateix desordre amb que ell posa els acords. Mai entendrà el perquè de la seva ruptura… Però el motiu és ben senzill. La Zoe, per més que ho negui, no es treu del cap la seva millor amiga, l'Alba. Li agradaria fer un pas endavant i explicar-li, directament. Sense embuts. Sense saber com reaccionarà i assumint el risc de perdre-la per sempre. Però és tan mandrosa, tant, que cada vegada que està a punt de decidir-se, quan mira cap amunt i la véu tan llunyana en aquesta història, pensa… ja li diré demà.

Arma de doble tall

Poc sospitava l'esmolet que el seu darrer treball acabaria consumant un crim. El seu. Però algú havia d'acabar amb aquell insofrible xiulet.

Qüestió de ritme

No sona malament, però hi falta ritme. No és un problema de velocitat d'execució. És una manca de sentiment, de passió, de cor. Els acords són els correctes, sí… però, per si sols, els acords no són música. Sense ritme, els acords són paraules que han perdut les vocals. Són rostres sense ulls. Són flors sense color ni olor ni ànima. Són papallones sense ales ni ganes de voletejar. Són somriures forçats. Són petons sense amor.
Sense ritme, Fa Sol és converteixen en Res.

Però el ritme no s’aprèn. És innat. Es té o no es té. Se sent o no se sent.

El ritme és… com allò que en diuen estar enamorat.

Deixar-ho estar

Tot i que les proves de fertilitat van sortir aparentment normals, va haver de renunciar a ser papa. Últimament no es trobava gaire catòlic.

Ara

Potser ha arribat el moment

d’obrir les ales

i deixar que bufi el vent i se m’endugui.

Deixar de ser un gra de sorra

perdut en la platja buida de l’hivern.

Fart de repetir que no sabré volar

sense haver intentat ni tan sols saltar.

Vull descobrir la remor del mar

sabent que més d’una ona m’ofegarà.

Caldrà tenir-ho clar,

com el cec que mai no mira enrere.

Buit de sensacions, ple d’il·lusions,

fruit de la puta mania

de voler saber sempre qui som, on anem.

I per més que el vent em faci rodar,

descobriré que sempre hi haurà algú per davant.

I en aquesta plàcida incertesa

potser em sentiré millor que mai.

Ha arribat el moment.

Obriré les ales

i esperaré que bufi el vent.

__

Remenant textos antics he trobat aquesta paranoia que vaig escriure fa més d'onze anys. Estava a les portes d'una decisió important a la meva vida. Una d'aquelles que se suposava que haurien de canviar-la per sempre. Aleshores pensava que per a millor, és clar. I, davant d’una decisió compromesa, els cagadubtes tenim un greu problema. I és que sempre hem de donar-hi voltes i més voltes a tot fins agafar un mareig de nassos. Al final, la vida m'ha acabat posant on toca –o on ha volgut– i m'ha demostrat que tot, tot, és molt més relatiu del que em podia imaginar. Ara ho veig tot amb uns ulls molt diferents… Així que, ni ales, ni vent, ni hòsties. Simplement viure, que són quatre dies.

Amor virtual

Treu-te la roba, va xiuxiuejar amb desig. Ella no entenia perquè. Sabia que sense l'@, la seva relació per Twitter acabaria irremeiablement.

Connecting people

Quarts de nou del matí. La cafeteria és mig plena, o mig buida, segons el nivell d'optimisme de cadascú. De les vuit taules disponibles, quatre esperen desertes que algú vingui a despertar-les. Les altres quatre acullen tres dones i tres homes que se les reparteixen entre croissants i cafès fumejants.

Des que es va jubilar, l'Albert hi baixa cada dia a esmorzar. Podria fer-ho a casa amb l'Anna, la seva dona, però prefereix fer-ho aquí. És la seva manera de crear-se noves rutines, de donar una mica de sentit al nou dia. A més, com diu ell de forma sorneguera, a l'Anna ja la tinc molt vista. A les vuit en punt ja és a la porta preparat per entrar el primer. Ho fa per assegurar-se el seu diari preferit d'entre els que l'establiment posa a disposició dels clients. Seu, com sempre, a la taula del fons, i allà devora amb afany des de la primera pàgina a l'última, necrològiques i classificats inclosos. Tot. Hi ha dies que pot passar-s'hi més de dues hores llegint.

L'Albert viu tranquil, la seva principal ocupació és anar a buscar a la seva néta Aina a l'escola ben dinat. Podria portar-la també al matí, però llavors no arribaria a la cafeteria a temps d'escollir el diari que li agrada. Avui està especialment interessat en un article sobre un congrés de medicina esportiva que es va celebrar la setmana passada a Barcelona. Un congrés on va hi participar activament l’Alex, el seu fill gran, el pare de l'Aina. Feliçment casat, professionalment valorat, l’Alex és tot un orgull per a la família. Mentre llegeix una i una altra vegada el text, aixeca la mirada cercant una cara coneguda a qui mostrar-li les lloances que el periodista fa del seu cadell. Li encanta presumir davant la gent, però avui, almenys, en té un bon motiu. L'Albert encara no ho sap, però ben aviat, el seu fill Alex portarà una bona sorpresa al si de la família perfecta.

La Berta i la Carlota són amigues des dels primers anys de l'escola. De jovenetes eren carn i ungla. Com passa sovint, les circumstàncies les han acostat i separat en diverses etapes de la seva vida. Ara han tornat a coincidir i fan veure que aquest retrobament els ha fet il·lusió. Però la realitat és ben diferent. Els destins d'una i l'altra han anat en direccions oposades, i amb ells, també les seves connexions i complicitats. Han perdut el dia a dia, la frescor i espontaneïtat. Les veritats se'ls han travessat i sistemàticament són substituïdes per tòpics de recurs. Avui esmorzen juntes uns cafès amb llet i una conversa farcida de buidor. Podríem dir que, ara mateix, la seva amistat és purament contractual.

La Berta voldria explicar-li a la seva amiga que està neguitosa però excitada alhora. Que el motiu és un noi, l’Alex. Que el va conèixer al congrés que va anar la setmana passada, aquell de medicina esportiva que li va comentar a l'última trobada. Que els van presentar gairebé per casualitat. Que es van caure bé. Que van tornar a trobar-se al sopar de cloenda. Que es van agradar. Que aquella mateixa nit va tastar el sabor prohibit dels petons furtius. I que, encara no sap com, però la primera llum del matí la va despertar al seu costat després d'haver perdut el cap i les calces pel camí. Que s'han vist més vegades des d’aleshores. Tres, concretament. Que li sembla, de moment només li sembla, que se n'està enamorant. I que ara, no té ni idea de cap a on va tot això, ni si té cap sentit… però que li encanta.

Però no ho farà perquè la Carlota no ho entendria. Seria capaç d'emprenyar-se i muntar-li un numeret quan li confessi que ell està casat i té una filla. No, no val la pena. Són tan diferents amb la Carlota…

La Carlota, per la seva part, voldria explicar-li a la seva amiga que si fa mitja hora que no parla no és perquè avui tingui un dia antipàtic, sinó perquè està neguitosa però excitada alhora. Que el motiu és un noi. Que encara no sap com es diu, i que segurament no ho sabrà mai. Que va coincidir amb ell fa un parell de vespres mentre passejaven els gossos. Que va anar d'un pèl que la seva bèstia no fés miques el seu petit Cuc d'una queixalada. El pobre bitxo encara tremola ara només de recordar-ho. Que, ara mateix, aquest noi seu dues taules més enllà. Que es mor de ganes de dir-li alguna cosa però prefereix morir de ganes abans que de vergonya. A més, ell no està sol. Sap que aquesta morenassa que l'acompanya és infinitament més guapa que ella. No hi ha res a fer. Però li agradaria explicar-li a la Berta per demostrar-li que, encara que no s'ho cregui, també ella voldria tornar a ser feliç.

Però no ho farà perquè la Berta no ho entendria. Segur que s'en fotria dient-li que aquell paio amb cara de quillo i posat de xulo no fa per ella. No, no val la pena. Són tan diferents amb la Berta…

Ella encara no ho sap, però algun dia entendrà que aquest continu amagar els sentiments acabarà per silenciar també la seva existència. Que totes aquestes paraules callades estan construint un mur insalvable que, com no hi posi remei aviat, l'aïllaran definitivament del món real, de la vida que, mica en mica, s'està perdent.

Dues taules més enllà, just al costat de la porta, la Delai aprofita cada glop que fa al seu suc de taronja per mirar-se l'Eduard. Li agradaria que ell li tornés la mirada… i alguna cosa més, però ja veu que és inútil. Sempre li fa el mateix. És tenir un diari esportiu davant els nassos i oblidar-se d'ella per complet. En aquell moment, només existeix el Barça. Amb els programes esportius de la tele li fa el mateix. Sempre es véu obligada a compartir el seu xicot amb Xavi, Messi i companyia. I maleïda gràcia que li fa, però assumeix que, després de tres anys de relació, poca cosa podrà fer ja perquè això canviï. Vol pensar que no passa res, que només és un moment de desconnexió puntual, que ell necessita tenir també el seu espai propi. Però de cop, al cap i al cor se li acumulen els dubtes i les pors i la sensació de fins a quin punt ell l'està anul·lant com a dona. Recorda amb exactitud quantes vegades li ha repetit que no seria res sense ell, però no recorda l'última vegada que li va dir t'estimo. El torna a mirar. Ell, mentrestant, segueix embadalit amb la lectura de les gestes del seu equip. Són invencibles, pensa… com jo. Sempre amb aquest posat de xulo, l'Eduard. Sovint la Delai oblida que és el que la va enamorar d'ell. I dissimula quan no pot evitar que se li humitegin els ulls. Amb certa resignació s'entreté llegint al mòbil les últimes piulades que han arribat al seu compte de Twitter. Avui, algú ha retuitat un comentari divertit que l'ha fet riure. Feia massa temps que no reia. Quan ha ampliat la foto de perfil el primer que ha pensat ha estat: hòstia, quin tio més guapo… Sense pensar-s'ho gaire, ha decidit seguir-lo.

En Ferran treballa a casa, i aprofita l'hora d'esmorzar per canviar una mica d'ambient. Des de la cafeteria pot engegar perfectament les tasques de Community Manager que porta a terme per diverses empreses. Després de revisar, filtrar i respondre els nous comentaris que han deixat a les seves pàgines de Facebook, comprova que el seu compte personal de Twitter té una nova seguidora. Quan ha vist la seva foto el primer que ha pensat ha estat: hòstia, quina noia més guapa! El seu cabell llis i negre li ha recordat algú. La Delai és la seva seguidora número 4444. I el quatre és el seu número preferit. Ha pensat que aquesta simple casualitat era una bona excusa per enviar-li un missatge privat de benvinguda. Al final no ha estat un sol missatge, sinó tres o quatre, fruit de la instantània resposta de la destinatària. Ell encara no ho sap, però el seguiment d'aquesta nova follower anirà, en breu, molt més enllà de l'estrictament virtual. Sortirà de la pantalla per propossar una primera trobada en un bar, entre un parell de cerveses ben fredes. Per transformar els bits en batecs i els clics en petons. Per acabar convertint cent quaranta caràcters en una preciosa història d'amor.

Avui, a quarts de nou del matí, en aquesta cafeteria a mig omplir, tots tenen motius per somriure. Però avui, tots voldrien tenir algú al costat per compartir les seves noves il·lusions.

Tots? Tots potser no. Mentre Messi no pari de batre rècords, algú seguirà absort en la seva particular hipnosi futbolera. Ell encara no ho sap, però ben aviat, a l'obrir el diari hi trobarà el titolar definitiu. El titolar on podrà llegir el significat de la veritable solitut.