dijous, 27 de setembre del 2012

Fent via

Vies de tren que engoleixen quilòmetres i quilòmetres sense defallir, amb l'anhel que potser un dia, allà a l'horitzó, per fi es retrobaran.

dijous, 20 de setembre del 2012

La vida en colors

No em diguis aquestes coses o m'acabaré posant vermell… o blau… o verd… o violeta… o taronja… va xiuxiuejar tímidament el camaleó vergonyós.

__

Avui estreno una nova secció al bloc, els microcontes. Els microcontes són, com el seu nom indica, relats curts, molt curts. Els vaig descobrir a Twitter fa uns dies i, per tant, com molts ja sabreu, això suposa una limitació de 140 caràcters d’extensió màxima. Vaig començar a enviar-ne alguns i ara he pensat que potser estaria bé fer-los públics també al bloc, tot i assumint el risc que el títol acabi sent més llarg que el propi conte. Això sí, perquè no sigui només un copiar-enganxar, he decidit que els que publiqui aquí tindran exactament els 140 caràcters, ni un més ni un menys. Cosa que, tot sigui de pas, no compleixo amb els que pujo allà. Digueu-me incoherent…

Si els voleu llegir, podeu anar a @micro_contes (n'hi ha de realment creatius) o al meu compte particular @jaume_prat. Us animeu a participar-hi?

diumenge, 16 de setembre del 2012

Avuit tenia altres plans


Avuit que tenia previst penjar un relat nou al bloc.
Avuit que pensava… anem amb compte que el camp del Getafe és un camp "punyetero".
Avuit que estava gairebé convençut que els blancs es passejarien per la Giralda com han fet les últimes temporades.
Avuit que em feia mandra haver d’agrair res a un equip que em desperta poca –per no dir cap– simpatia.
Avuit que, si en algú no confiava, era en Michel, un dels símbols del madridisme més ranci, "vuit" merengue durant molts anys, avuit entrenador rival.
Avuit que volia anar a dormir aviat.
Avuit, al final, resulta que els culers ens fiquem al llit… a vuit!

dimecres, 12 de setembre del 2012

Tot és possible



Quan notes que el cor et batega amb una energia inusual;
quan alguna cosa et diu que avui serà un dia diferent;
quan gaudeixes d'un cel estelat a plena llum del dia;
quan passen les hores sense poder avançar perquè tot està col·lapsat per la il·lusió i el convenciment, però et negues a donar ni un pas enrere perquè ets conscient que ja no val la pena;
quan escoltes més d'un milió de veus entonant un únic crit;
quan mires a dreta i esquerra, amunt i avall i no hi veus el final;
quan descobreixes els ulls emocionats d'uns avis que han somiat mil vegades amb aquest moment;
quan al seu costat, una petitona que encara no sap que està passant, t’il·lumina amb la seva rialla innocent;
quan perceps la complicitat del desconegut que tens al costat,
perquè saps que esteu construint el mateix camí,
i et ve de gust acompanyar-lo, i et ve de gust que t'acompanyi;
quan et sents tan petit com una gota en el mar com imprescindible perquè l'onada arribi a la platja;
quan entens que el més important no és el que va al davant, el que arribarà el primer, sinó el que simplement camina;
quan, per un dia, el carrer només parla una sola llengua…

Quan passa això, te n'adones que tot, absolutament tot, és possible.
Només falta que ens ho creiem de debò.
Gràcies a tots els que avui heu fet un pas important per assolir-ho.

diumenge, 9 de setembre del 2012

Insomni

Els ulls oberts com llunes plenes en la foscor. La mirada fixada en objectius canviants: ara el sostre, avui tenyit de negre intens; ara les cortines, que deixen intuir ombres estranyes, gairebé fantasmagòriques; a estones amagada sota el coixí. Un cos inquiet que dibuixa voltes i voltes sobre uns rebregats llençols cada vegada més amarats en suor. Incertesa i neguit. Res a fer. La nit sembla aturada com un rellotge abandonat a la seva sort.
Com sempre, la son el venç instants abans que el despertador li recordi que ara ja no cal, que ara ja és massa tard.

dimecres, 5 de setembre del 2012

Molt petit


Un porronet de garnatxa
i un plat amb quatre "brunyols",
et vindré a treure de casa,
anem a caçar cargols.

Si els cargolets no corrèssin
perquè aquest any no ha plogut
caçarem uns quants espàrrecs
per acompanyar el vermut.

El pare em fa anar a la vinya
i la mare em fa el dinar
i jo només vull ser músic
per a veure’t ballar.

Veient com balles nineta
m’hi passaria la nit
però he de tornar aviat a casa
que encara sóc molt petit.

Si es fa tard, marxo sol
"al millor" de la nit.
Tu ballant, jo perdut;
trist destí ser petit.

Un porronet de garnatxa
i un plat amb quatre "brunyols",
et vindré a treure de casa,
anem a caçar cargols.

Quan sigui gran seré músic,
tu escoltaràs les cançons
i el nostre amor tindrà lletra
i música el nostre cor.

Si em vols dir que m’estimes,
digues-m’ho a la foscor.
Tot el que jo t’hauré de dir,
t’ho diré a les cançons.

Molt petit
Quimi Portet
Hoquei sobre pedres, 1997

__

Ahir va començar una nova etapa,
de moment no és més que una il·lusió.

Però una cosa ja la tinc clara: 
quan sigui gran seré músic,
tu escoltaràs les cançons
i el nostre amor tindrà lletra
i música el nostre cor.

Per si vols escoltar-la: