L'any que ve serà millor

© de les fotografies: David Ruano

"Benvinguda al tren de la vida, en què puc ajudar-la?"

"Sóc d'aquella mena de persones que quan es puja a un tren sempre pensa que ha pujat al tren equivocat."

"Avui em sento capaç de tot, vull agafar un subidón i penjar-me d'algú."

"¿Dios también son los padres, papá?"

"La Violeta és la meva filla. Ella és la seva professora, crec que es diu Rosa, no me'n recordo gaire bé."

"Olvídate de las dependientas, son agentes incitadores del mal."

"Hola, em dic Vane, tinc trenta-cinc anys i vull tornar amb el meu ex. No em mireu així, si us plau."

"Fer-se gran comporta un gasto i jo no hi estic disposada."

"Primer m'ha clavat un rotllo sobre la felicitat. I després m'ha dit que hauríem de començar de nou, una nova vida, renovació, canvi…"

"Avui al súper un noi de vint anys com a mínim m'ha preguntat: vosté és l'última… senyora?"

"I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?"

"Déjense ya de tanta quejadera y llantadera."

© de les fotografies: David Ruano

T'asseus a la butaca i de cop et trobes immers en un món tan irreal com real, tan surrealista com real, tan hilarant com real, tan real com real. I no pots apartar la vista de l'escenari perquè des del primer minut les escenes es succeeixen, es solapen, es contraposen i es complementen. I comences a riure perquè aquestes quatre estan permanentment de conya. I veus un gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I veus un altre gag i penses… "hòstia, que això jo ho he viscut". I entres en un bucle del qual no pots sortir, perquè tothom et diu: la meta, la meta, la meta. ¿Y el camino qué?…penses tu. I la vida es mostra davant teu. I la reconeixes. I la gaudeixes. I la pateixes, també. I elles s'acceleren. I tu també. I elles paren. I tu rius. 

I acaba. I surts i recordes l'escena del sofà. I l'escena de la cançó. I l'escena final de l'histerisme col·lectiu. I tot passa tan ràpid que penses… l'any que ve serà millor!

Quatre actrius, un escenari fix, llums de colors. A destacar el treball de l'Alba Florejachs, segons els entesos, el descobriment de l'any. Per a mi, últimament, tot són descobriments. Però és tan bonic descobrir coses noves, oi?

__

L'any que ve serà millor. És clar, el plantejament que tots ens fem arribades aquestes dates. En les circumstàncies que estem vivint, sembla que més val que sigui així. Però em poso a pensar una mica seriosament i arribo a plantejar-me… realment l'any vinent serà millor? Doncs ho espero i ho desitjo de tot cor però em temo que no serà fàcil. No ho serà gens. Però espereu, no marxeu encara, que no ha tornat el Jaume que coneixíeu fa dos anys. No. Totalment al contrari. No ho serà perquè, fent balanç d'aquest 2011 que avui baixarà portes, arribo a la sorprenent conclusió de què potser aquest ha estat un dels millors de la meva vida. I jo mateix em sorprenc dient això però avaluant el conjunt del que han significat aquests últims 365 dies, fent inventari del meu estat a dia 1 de gener de 2011 i comparant-lo a dia d'avui, la realitat és aquesta.

Vaig començar el 2011 instal·lat al cuarto de les rates del soterrani. Sol, trist, fosc. No hi havia finestres a la meva vida. No hi entrava ni una espurna de llum. I allà sota, amagat del món, només hi accedia de tant en tant algun "pesat" que insistint, insistint, insistint… va aconseguir que el permetés entrar un dia a deixar-me unes engrunes que mantinguessin les meves constants vitals al ralentí. El que jo no havia previst és que aquell "cabró" acabés fent-se, sense permís, una còpia de les claus de la cel·la per tenir via lliure per accedir a la meva vida cada vegada que el necessités. La seva estratègia va ser clara: aguantar-me… i esperar. Sense ell, res hauria estat possible.

I un dia, sense saber com, de l'escletxa d'una paret escardada es va filtrar un bri de llum. Les rates es van acollonir totes i van fugir corrents. Jo també em vaig espantar, però, a diferència d'elles, em vaig quedar immòbil. Sense entendre res, l'escletxa es va anar fent gran i es va obrir davant meu la porta del que semblava un ascensor que deixava a la vista un rètol lluminós que deia… vine. Estava atordit i no sabia que fer però tampoc tenia elecció. Vaig entrar. Al mirall vaig descobrir el reflex d'una cara diferent i desconeguda. Una cara amb un somriure dibuixat. Les portes es van tancar i l'ascensor es va posar en marxa a una velocitat de vertigen. Suposo que la seva primera intenció era deixar-me a la superfície però algú va pitjar el botó i aquest va continuar pujant, pujant, pujant… Les portes es van obrir a dalt de tot, al pis superior, allà on l'aire és més fresc i la llum més clara. Davant meu, una terrassa ample, diàfana i neta, oberta al món. Un món de somni ple de joguines i animalons. Una gosseta amb forma de boleta que saltava damunt meu sense cap mirament. Uns pingüins que jugaven amb cavalls de colors a una petita piscina quadrada. Un ratolí desubicat que no sabia ben bé que hi feia allà. Una tortuga que sabia com aturar el temps i em donava instruccions del que havia de fer en cada moment amb missatges que apareixien i desapareixien de la seva closca. I papallones. Moltes papallones que revoltaven per tot arreu com el confetti d'una festa d'aniversari. I, controlant-ho tot, una nena, bruna com els seus ulls, que els mantenia a tots a ratlla a cops de rialles. I a mi el primer. S'hi estava tan bé, allà dalt. Des d'allà podia veure el blau del cel, el blau del mar, el blau d'uns ulls preciosos. I vaig tornar a viure. I passaven els dies i a cada nit que marxava em sentia més enganxat a la vida. Però des de dalt de tot també mirava sovint abaix, i alguna vegada vaig sentir un mareig desconcertant. I alguns dubtes que no sabia que ho fossin van fer que un dia em despertés sol de nou. Havia desaparegut tot. Joguines, animalets, nena… i també l'ascensor. Havia de marxar però només hi havia una manera. Saltant al buit. Si confiava en mi arribaria a la superfície il·lès i amb energia per continuar el camí encetat. Si no ho feia s'acabaria tot.

Vaig dubtar fins a tres vegades, i a la quarta vaig saltar. I, per una vegada, ho vaig fer convençut, amb els ulls oberts. Perquè en aquell mateix moment vaig decidir no tornar a perdre'm res del que s'oferís al meu voltant. Mai més. I en el meu vol cap a la realitat vaig descobrir que els més petits sovint regalen les alegries més grans. Vaig descobrir que hi ha milions de coses per aprendre i qui millor te les ensenyarà sempre serà la gent que t'envolta. Gent que són capaços de mostrar-te el camí correcte només esbossant un somriure. Gent que et demostra que l'amistat pot ser molt més addictiva que les "birres". Gent que sap el valor real d'un petó… I, definitivament, també vaig descobrir que el sabor amarg d'una solitud no desitjada és més suportable si segueixes estimant amb tot.

Avui no sé si ja he arribat a la superfície i ja puc començar a caminar pel meu propi món creat especialment per a l’ocasió. Però sí que tinc clares dues coses. La primera, important, que no m'he estimbat. I això, sense dubte, és un bon senyal. La segona, que tinc ganes de tornar a pujar, com més amunt millor, des d'on tot es veu molt diferent.

Uf… ho sento. Si aquest no és el meu post més llarg poc li faltarà. Us demano disculpes per aquest desplegament de verborrea descontrolada. Em sap greu però he de reconèixer que jo mateix m'he auto-abduït per aquesta mena de somni i he perdut el control de la situació. Però en tot cas, deixeu-me que us faci una pregunta personal. Si vosaltres haguéssiu viscut tot això en un any, conscients que ha significat un canvi definitiu en les vostres vides… creuríeu realment que l'any que ve pot ser millor? Segur que sí, però serà tot un repte.

Tot i que, pensant-ho bé… com m'agraden, ara, els reptes!

Sigueu feliços… però molt.

Un sopar amb amics… un any després

Avui he tornat a sopar amb els mateixos amics que ara fa un any. No vol dir que no ens haguem vist des de llavors, sinó simplement que hem tornat a coincidir en aquestes dates. Per costum, per casualitat o per sincronicitat. El fet és que les circumstàncies i la proximitat del cap d'any ens han tornat a reunir al voltant d'una taula.

Tot gairebé igual però tot tan diferent…

Avui érem quatre, un menys que l'any passat. Aquesta cada cop més extesa afició que tenen les parelles a llençar la tovallola ha fet que aquesta nit la secció masculina tripliqués la femenina, tot i estar aquesta immillorablement representada.

Hi havia gana, i el cava corria de copa en copa amb el mateix ritme que ho fan els pistons d'un motor revolucionat. Les converses es solapaven i es confonien sovint amb les rialles que pretenien distreure-les.

I jo pensava… què diferent és tot.

Avui, hi havia una energia especial acompanyant les gambes i el pernil. Motius per explicar, per escoltar i per compartir. Els he presentat el meu decàleg d'intencions per l'any vinent. I tothom ha coincidit que hi havia raons suficients per pensar que encara hi ha coses per les quals val la pena lluitar.

I és que ara tot és tan diferent…

Avui, al tornar a casa, el fred intens em mantenia ben despert. A l'aixecar els ulls he descobert una lluna mossegada que, arraulida a punt d'anar a dormir, em regalava el millor dels seus somriures. La mateixa lluna que, si l'escoltes, potser demà et dirà… torna a fer-ho…

…perquè ara tot és molt diferent.

Amb tota la intenció

A quatre dies per tancar aquest any crec que ha arribat el moment de fer pública la meva declaració d’intencions per al que estem a punt d’estrenar. Un decàleg d'objectius tant obvis com temptadors de portar a terme. Potser algú recordarà que uns posts enrere, vaig comprometre’m amb el convenciment que el 2012 serà, definitivament, el meu any. Doncs bé, el que avui tinc clar és que no penso fallar-me a mi mateix una vegada més. Així que si vull que aquesta afirmació sigui un fet, ja puc començar a posar-me les piles. No serà senzill perquè, de moment, començar l'any millor que el passat s'intueix com a mínim complicat. Així que optaré per evitar falses expectatives i lluitaré directament per aconseguir realitats. Les fites que pretenc assolir són absolutament personals però en cap cas intransferibles, així que teniu el meu permís per treure’n còpies i penjar-vos-les a la porta de la nevera, si és que us sentiu identificats amb alguna d’elles.

1. Optimitzar. L'excusa més utilitzada pel gènere humà acostuma a ser el conegut "no tinc temps". Tots sabem que no és certa, però és un comodí fàcil d'utilitzar i que fa el seu servei quan la mandra o la deixadesa s'apoderen de nosaltres. Però també sabem que quan hi ha res que ens excita, treiem el temps d'on calgui per portar-ho a terme. Les hores "perdudes" es converteixen en útils com per art de màgia i rendeixen exponencialment. La meva història recent m'ha permès conèixer gent que és capaç de fer mil tasques alhora quan la resta de mortals només en fem una… o cap. Com en tot a la vida, només és qüestió de motivació, de responsabilitat… i de prioritzar.

2. Prioritzar, prioritzar, prioritzar. No sé perquè tinc aquesta estranya afició a escollir sempre malament l’activitat a desenvolupar. Quan toca fer una cosa, sempre em ve de gust fer-ne una altra –bé… no sempre ; P –. Suposo que és un mal comú, però en el meu cas, i especialment des que treballo a casa, a vegades arriba a ser preocupant. Resultat d’aquesta situació? Doncs que generalment acabo anant de cul per tot, quan en la majoria d'ocasions no caldria. Ara mateix, no seria més productiu guanyar una estona de son enlloc d’escriure bajanades que gairebé ningú llegirà? Segurament sí.

3. Llegir. Una activitat que m'omple però que no practico tot el que m'agradaria. Així que tornar a agafar aquest saludable hàbit serà un dels objectius a partir de ja. Hi ha massa gent amb el do de combinar paraules i que aquestes agafin sentit fins a emocionar per no dedicar-los una estona de la meva vida. Per aprendre, bàsicament. Pel simple fet de gaudir. Però també per a ser millor persona. I, si cal, per copiar d'aquells que en saben i poder aplicar-ho quan sóc jo qui ha de jugar a escollir paraules. Sense remordiments.

4. Escriure. M'allibera, em relaxa, em motiva i em fa sentir bé. M'agradaria fer-ho millor però jo arribo on arribo. Sóc conscient de les meves limitacions però tampoc necessito passar comptes amb ningú. Posar-me davant del teclat és una de les activitats on em sento més jo i amb això en tinc prou. On aboco tot el que sento. El bo i el que no ho és tant. On ho dono tot sense esperar res a canvi. Així que no estic obligat a més. A mode d'automotivació, a més, m'he proposat editar algun projecte. Modest, no us atabaleu. No serà cap best-seller ni sortirà per Sant Jordi, però serà el meu. De moment, el primer ja està en marxa.

5. Aprendre. De tots els que m'heu donat alguna lliçó. De la valentia d'alguns. De la rialla espontània dels més petits. Aprendre a lluitar, a afrontar la vida de cara, a valorar les petites coses del dia a dia. A viure, en definitiva. I a gaudir dels somnis i convertir-los en realitats tangibles. Començaré per una il·lusió. Tocar la guitarra. O millor hauria de dir "rascar" una guitarra amb la sana intenció que soni alguna cosa identificable i mínimament suportable. Sí, primer hauré de visualitzar-ho i verbalitzar-ho contínuament per tal de convertir-ho en realitat. De moment, és un objectiu plantejat com a premi però ja té data d'inici. Una data que no és imminent, ja us aviso. Perquè com a bon premi primer me l'hauré de guanyar, no?

Ah… i també he d'aprendre a estimar-me…

6. Estimar-me. No ho he fet mai. I encara no sé com fer-ho. Però ho hauré de provar. Em mereixo ser feliç d'una punyetera vegada i aquest procés comença, abans de res, per estar bé amb mi mateix. Per ser conscient d'allò que faig bé –quelcom trobaré, segur–, per potenciar-ho al màxim i per treure'n una satisfacció personal. Cuidar-me, regalar-me, mimar-me quan calgui –no em refereixo al que esteu pensant… colla de sàtirs!–. Vindria a ser una versió personal del "porqué yo lo valgo". Perquè, com diu la cançó "sé que soy mucho más guapo cuando no me siento feo".

7. Arriscar. Perquè no? Que hi tinc a perdre? Res. Diuen que no podem esperar que res canviï fent sempre el mateix. Doncs això. Caldrà arriscar-se per oferir una nova imatge de mi. Amb nous valors. Caldrà arriscar-se a tastar noves sensacions, arriscar-se a ensopegar. A sorprendre. A no dir més "això no ho podré fer". A donar més petons no demanats tot i el perill de rebre algun clatellot a canvi. A la vida només hem d'aixecar-nos una vegada més que les que caiem. Perquè ens podem penedir d'allò que fem, però mai del que no ens hem atrevit a fer. I perquè com diu el lema d'un dels meus blocs preferits… "tant si creus que pots com si no… tindràs raó".

8. Aprofitar les oportunitats. Durant aquest últim període de la meva vida he aprés a relativitzar però també a valorar més les coses en la seva justa mesura. Dins aquest procés també he anat definint amb exigència que és el que realment vull i el que no. Ser conscient d'allò en el que he estat perdent el temps i també el que he deixat escapar per no estar a l'alçada. A partir d'ara m'esforçaré per estar a punt per pujar als trens que puguin tornar a passar i no haver de baixar a la primera estació només perquè el revisor m'ha enxampat sense bitllet.

9. Compartir. Sí, tinc ganes de compartir. De compartir experiències i coneixements amb companys que m'ajudin a trobar un nou sentit a la feina. De compartir esforç i generositat amb qui ho pugui necessitar. De compartir inquietuds i somriures amb aquells que tinc tant a prop i que massa sovint passo per alt. De compartir innocència i picardia amb els més grans, aquells que no aixequen dos pams de terra. De compartir birres, anècdotes i hores "perdudes" amb tots aquells que tinc la immensa sort de comptar entre els meus amics. I és clar, per damunt de tot, també tinc ganes de compartir el meu cor. De compartir mirades, abraçades, manyagues, manetes, petons… de compartir claus, plats, calaixos i llit. En definitiva… de compartir la meva vida. De compartir-ho tot.

10. Fer l'amor i no la feina. Algun dia havia de treure aquesta frase a la llum. M'ho devia a mi i li devia a algú. No és completament certa –tal i com estan les coses no estem per oblidar-nos de pencar–, però m'encanta. Perquè massa sovint estem més preocupats en viure per treballar que en treballar per viure. I hi alguna cosa millor a la vida que fer l'amor? Jo no en conec cap. Així que no calen gaire comentaris més. Ja sabeu tots de que va.

Si aconsegueixo portar a terme una sola d’aquestes intencions, estaré força content. Si n’assoleixo dues, estaré exultant. Tres ja seria massa. Quatre em convertirien definitivament en una persona respectable. Però, pressuposant d’avançada que no serà fàcil d'assolir, almenys he tingut la precaució de sincerar-me l’únic dia de l’any que tenim l’absoluta llibertat d’expressar-nos amb la certesa que les nostres paraules seran preses de forma seriosa… o no. Perquè… recordeu quin dia és avui?

Aquí he estat fi, ho he de reconèixer.

Dones

Sopar d'amics a la vora del mar. Una llum groguenca tenyeix l'estança d'un ambient càlid. Una taula parada, l'amistat, la complicitat… i un únic tema de conversa. Les dones.

On heu aparcat? Aquí, just davant de casa. Davant de casa? Però si en aquest tram de carrer no puc aparcar ni jo! Ha estat ell, que ha vist clar que hi hauria un lloc lliure esperant-nos. Quina sort heu tingut… No és sort, és voler-ho. Té, posa això a la nevera.

Passeu, doneu-me els abrics. Encara és aviat. Voleu que prenem alguna cosa abans de sopar? Potser sí. Que us ve de gust… una cervesa, un vermut? Anem obrint el vi, millor. Tinc un vi blanc de la cooperativa boníssim. Voleu tastar-lo? Vi blanc. Perfecte. Anem a fumar? Hòstia, encara fumeu? A veure quan ho deixeu d'una vegada. Calla tu. Anem a fora? A fora fotrà un fred de mil dimonis. No home, no! Com agafi una pulmonia per culpa vostra us arrencaré els ous! És clar, és que tu has vingut molt valent, només amb una camisa. Vols un jersei? No, no cal, però no pensava que em posaríeu a prendre un vinet al pati a finals de desembre, la veritat… va, anem.

Bueno, com va tot? Explica'ns… que aquesta rialleta que portes a la cara deu tenir un motiu ben evident. Doncs sí. Una dona. És clar. Fa només un mes que ens coneixem, però estic en un núvol. Normal. I estic acollonit. Acollonit? Sí, no puc entendre com va tot tan ràpid i tan bé. Home, porteu un mes. Però sabeu aquella sensació que per més que busques no trobes res d'ella que no t'agradi? I perquè coi has de buscar coses que no t'agradin… no cridis el mal temps burro! El que pensis és el que tindràs. Ja ho sé, però és com una sensació de vertigen… Ja ho tenen això, les dones. És guapa, simpàtica… i molt riallera. És tan diferent de… Shhh! No ho diguis! No perdis energia en el que ja no és. Concentra't en el que tens ara i aquí. D'acord, d'acord. Com canvia la vida, eh? Recordes fa un mes enrere el que ens explicaves? I tant! Quina enveja ens fas! La veritat és que sóc molt feliç. Doncs feliç tu, feliços tots. Quan la coneixerem? Quan vulgueu. Doncs més val que sigui aviat, que amb el teu historial… Anem a dins que començo a notar símptomes d’hipotèrmia.

Servim el negre, no? Està bo, aquest vi. És l'ampolla que no vam obrir l'últim sopar del novembre. Bé, i tu, que ens dius de nou? Res remarcable, tot bé. Estàs bé? Sí, molt bé. Massa coses per resoldre, massa incògnites per esvair, però en general tot en ordre. Parlem de dones o genèricament? De tot. De dones, de dones, de dones… i també una mica de dones, és clar. Potser la clau és mirar de fer les coses més fàcils, sense pretensions, però dient i fent el que surti del cor en cada moment. Segurament d'això es tracta, però de vegades no tot és tan senzill com sembla. No, no ho és. I aquest no és el millor moment, però és l'únic que tenim. Més val que l'aprofitem. Però no ho dubteu, ens en sortirem. I tant, si ens en sortirem. A partir de l'u de gener, tot començarà a posar-se al seu lloc. Tu ho veus clar? No tinc motius per pensar que no pot ser així… Doncs saps que et dic… que tens raó. Sempre la tinc, ha, ha, ha… Està boníssim això que has preparat. És un guisat de pescadors. Per aquí es fa molt. En vols una mica més? Una culleradeta, si us plau. Més vi? Això que no falti.

Faltes tu. Jo… jo estic bé, també. Segueixo amb el meu particular procés de reconstrucció vital. Això està molt bé. I tant… M'agradaria que algunes coses fossin diferents però accepto les que tinc i les altres me les aniré treballant. Miro de posar-hi un somriure i endavant. Jo et veig bé. Ho estic. I les amigues que? En tinc alguna. Sí? Alguna. Això està bé. Està de puta mare, diria jo. Només amigues? No, també tinc amics. Ha, ha, ha, volia dir si només són amigues o són alguna cosa més. Només amigues. Però… alguna opció interessant? Home, ja coneixes la teoria que quién mucho abarca, poco aprieta. És cert. Totalment. I d'ella, en saps quelcom més? D'ella? Doncs… em poses més vi? Només un discret moviment, petit però important. Explica, explica… Simplement m'ha fet saber que torna a ser ella, la que vaig conèixer. Res més. Però això a mi em fa molt feliç. Molt. Ai, les dones…

Fem una copa? Fem-la. Però abans tornem a fora, jo vull fer un altre cigarret. Aneu-hi vosaltres, abans he vist passar un pingüí que m'ha confós. Aniré preparant les copes, mentrestant. Aqui tens la ginebra, les tòniques, el gel… i la llimona, just darrera teu, al fruiter de damunt del moble. I vosaltres quan aprendreu que a mi el gin-tònic ni fú ni fà? Tio, doncs és l'únic que hi ha! Doncs gin-tònic està bé.

Els sento parlar de dones. I jo, mentrestant, penso en elles, també.

Per les dones! Per elles! Hòstia nen, aquest gin-tònic està de conya! Que us pensàveu, que no m'agradi especialment no vol dir que no pugui fer els millors de la comarca! Acabarem fins, avui. Potser sí. Ara ens faltarien dones, per animar una mica la festa. Hauríem de muntar-ne una, de festa. Hauríem de fer-ho, sí. Amb dones. Estaria bé. La propera. D'acord. Que sona… The Cure? Sí. Fa mil anys que no els escoltava. Té, emporta't aquest disc. Són molt bons. A mi m'agradava la cançó de l'aranya, recordo que em feia por de petit. Entra sol, aquest gin-tònic. En vols un altre? I tant, aprofitaré avui que no he de conduir. Però jo sí. I demà hauria de llevar-me aviat, així que potser hauríem de començar a recollir. Fa fred, ara. Sí, però tenim el cotxe aparcat a la porta.

Tornada d'un sopar d'amics a la vora del mar. La música ens envolta d'un ambient propici. Unes fotos al mòbil, l'amistat, la complicitat… i un únic tema de conversa. Les dones. Unes dones que avui no han vingut a sopar, però hi eren. Com sempre.

Mira’m als ulls

Diuen que els ulls són el reflex de l'ànima. Si aquesta definició és certa, cosa que no dubto, això voldria dir que és en la mirada on s'amaga la veritat. Potser és per això que no tothom és capaç de mirar als ulls del seu interlocutor. Jo mateix, gairebé mai ho feia. Quan conversava amb algú, tenia una clara tendència a mirar els llavis, com buscant una confirmació visual al que estava escoltant. Un dia, algú m'ho va fer notar. Per ser sincer, mai no me n'havia adonat i, és clar, tampoc no ho havia considerat rellevant. Avui he d'admetre que també en això estava equivocat.

Els ulls tenen una màgia especial. Un magnetisme gairebé hipnòtic impossible de deixar-nos indiferents. Quan estem cara a cara amb qualsevol persona, pot ser relativament senzill mantenir la mirada sobre ella. Podem fixar-nos en les mans, els llavis, les espatlles… però al fer-ho en els ulls, just en el moment que les mirades es creuen, és crea una connexió que va més enllà de la purament visual. Si, a més, existeix algun tipus de sentiment afectiu, llavors la connexió és converteix en una línia directa entre cor i cor. Una connexió que ens atrapa i ens descobreix alhora. Que ens fa vulnerables, ens despulla davant l'altre. Perquè els ulls no enganyen. Les paraules poden viatjar en la falsedat. Però la mirada no. Els ulls, aquestes petites boles de cristall on s'endevinen els secrets més íntims, riuen, ploren, transmeten alegria, pena, enuig, decepció… però ho fan sempre de manera sincera. Sense filtres. Sense trampes. Segurament el cos humà és una màquina tan perfecta que ha previst aquesta opció, i l'ha deixat, disfressada de canica juganera, només a l'abast d'aquells que volen rebre i estan disposats a donar. A més, ha camuflat aquest petit tresor allà on la bellesa pren la seva màxima expressió. Hi ha ulls del color de la mel, del color de la gespa, del color del mar… preparats per oferir-se, per seduir… i per enamorar. He d’acceptar que els meus ulls no són especialment atractius, però avui probablement és la part del meu cos que més m'estimo. Perquè gràcies a ells puc gaudir de la mirada dels que sí ho són.

Per això, si algun dia vols que sàpiga la veritat, mira'm als ulls. Jo no ho feia, però algú, un dia, m'ho va fer notar. I en aquell moment vaig descobrir els ulls més bonics que mai hagi pogut imaginar.

I és que… hi ha alguna experiència més màgica que mirar algú als ulls i dir-li "t'estimo"? Possiblement només una. Escoltar el mateix uns instants després.

Sense comentaris…

Recordeu quan érem nens i jugàvem a futbol al pati de l'escola, i al formar els equips n'hi havia un que quedava clarament integrat pels jugadors més dolents? I llavors els bons, per compensar, els regalaven un gol d'avantatge i començava el partit de veritat?

Doncs això.

Gràcies… una vegada més.

Desafío 2011

Baixo de la bici estàtica després d'una suada sessió i, enllestits uns lleugers estiraments, em dirigeixo a la sala de màquines. Just a l'entrada em sorprèn veure un dels habituals* escrivint a la paret. Està, realment, escrivint a la paret? No, no ho està fent. Està escrivint, sí, però ho fa en un full que algú ha penjat amb cinta adhesiva a l'immens mirall que presideix –com no pot ser d'una altra manera– la zona del gimnàs. Quan acaba i continua amb la seva jornada "culturista", em pot la curiositat. M'hi acosto i el primer que puc llegir és un titular de lletres enormes: Desafío 2011. Desafío 2011…? Continuo llegint. El full presenta una taula organitzada per columnes on el primer títol està desert i la resta recita "Contorno pecho", "Brazo", "Pierna" –escrit en castellà, que impressiona molt més–. Em sembla que ja ho començo a entendre. A sota de la primera columna –l'orfe de títol– s'alineen en vertical una sèrie de noms –em temo que més d'un són pseudònims– i a la resta, tot una col·lecció de xifres "indesxifrables". I dic indesxifrables perquè no aconsegueixo endevinar en quines unitats estan expressades. Són mil·límetres? …centímetres? …potser polzades? Per posar-me en situació intento fer la traducció mental d'aquests números aberrants imaginant-me'ls en el meu propi cos i les primeres conclusions que puc treure són o bé que jo sóc una variant dels fideus encara per descobrir –i ja us puc assegurar que no és el cas– o aquesta gent exagera una mica, o molt… o menteix directament.

Crec suposar que l'objectiu d'aquest Desafío 2011 és aconseguir mutar el cos de persona humana que la seva santa mare els va regalar i convertir-lo en un armari de dos portes en el menor temps possible. A mi, aquestes coses em sobrepassen. Jo no concebo la utilització del gimnàs més enllà de la possibilitat de fer una mica d'exercici físic –fer salut, en diuen–; la desconnexió mental de la rutina diària; i perquè no dir-ho, com a antídot perfecte per evitar que el meu cos es transformi inevitablement en una mandonguilla amb cames. Per això em costa entendre els nivells d’obsessió als que arriben alguns amb el famós "culte al cos".

Intento dissimular el riure quan descobreixo noms coneguts al llistat. No puc evitar pensar… "ho sento, tio, però no guanyaràs". I penso… aquesta competició és només per nois? De moment sembla que sí, i potser més val, perquè n'hi ha més d'una, porti o no els airbags de sèrie, que seria seriosa candidata en alguna de les categories…

Decideixo deixar-ho estar i recuperar el meu programa d'exercicis quan de sobte m'assalta un dubte existencial. No havies decidit que aquest proper any seria el teu? No havies dit que estaries disposat a provar coses noves i assumir nous reptes? No havies afirmat que a partir d'ara sortiries sempre a guanyar? I perquè no començar ja? Que hi tens a perdre? Res. Absolutament res. Dit i fet. M'acosto a la taula on se suposa que hi "viu" el monitor de la sala –monitor que jo no he vist mai– i agafo un bolígraf. Apunto el meu nom a la llista amb lletra clara. I, al final del full, creo una nova columna amb una nova categoria: "Panxeta", on m'afanyo a posar la corresponent xifra, mínimament falsejada –com totes–.

Ho sento campions. Us queden tres setmanes escasses per desbancar al proper guanyador del Desafío 2011 en la nova categoria. No us serà fàcil. Ara sí que teniu un bon desafiament al davant.

__

* El concepte "habitual" en aquest cas no deixaria de ser una pura suposició, basada en el fet que aquest personatge sempre me'l trobo quan visito el gimnàs. Però sóc conscient que això no significa necessàriament que sigui un usuari assidu del mateix. Si, per aquelles casuístiques de la vida aquest noi només anés al gimnàs els mateixos dies que jo –i que per tant explicaria el que sempre coincidíssim– llavors ja us puc assegurar que la definició d'habitual no seria la més adequada.