Que la música té efectes transformadors a nivell físic i emocional suposo és una afirmació que poca gent negarà. Que és capaç de canviar el nostre estat d'ànim convertint tristesa en alegria, pena en eufòria, plor en rialla, o excitació en serenor sembla una obvietat. El millor és que ho fa de manera totalment particular, escrivint històries personals a mida, històries d'amor, de desamor, d'amistat, d'enyor, de solitud… Cadascú de nosaltres té la seva particular banda sonora, enregistrada a partir de vivències, records, desitjos… totes amb els seus propis matisos, en molts casos compartits, però sempre únics.
La meva especial relació de complicitat amb la música ve de petit. Però els últims esdeveniments de la meva vida, tant els bons com els dolents, han multiplicat el seu efecte. Si poguéssiu veure'm per un forat mentre escolto música sol a casa o al cotxe descobriríeu contrastos en la meva actitud que en més d'una ocasió us farien dubtar si trucar al psicoanalista de guàrdia. El pas d'una eufòria desmesurada a un plor descontrolat depèn únicament de l'atzar capriciós del meu iPod –ja ho deia Forrest Gump: "mamá siempre decia que la vida es como la opción "aleatorio" del iPod… nunca sabes lo que te va a tocar."–. És per això que quan em van convidar a provar una sessió de massatge sonor, no m'ho vaig pensar dues vegades. Si el massatge té efectes relaxants i la música la capacitat de remoure sentiments, la combinació d’ambdós conceptes prometia ser gratificant i com a mínim interessant d'experimentar en primera persona. He de reconèixer, però, que mai abans havia sentit a parlar d'aquest concepte tan "curiós" i que, per tant, desconeixia que em trobaria i, sobretot, fins a quin punt podria afectar-me. Però que la meva ignorància faci estralls no vol dir que aquesta sigui una pràctica nova. De fet, "la utilització del so com a eina de sanació ve de l’antiguitat. Es creia que cada ser tenia el seu propi so, i aquell que el trobés tenia garantida la longevitat i la salut. En realitat els metges o xamans buscaven un so que elevés la freqüència de la persona retornant-lo així a la freqüència original. Aquest és el fonament de la medicina vibracional. Tot en la natura i en el cos humà funciona amb un ordre harmònic i, en cas de malaltia, és quan la persona perd aquesta harmonia interior. El nostre cos és aigua en un 75% i, a l’igual que quan llencem una pedra a un riu aquesta crea unes ones, la música ens afecta de la mateixa manera creant un massatge vibratori a tots nivells; físic, mental i emocional, ja que també les nostres emocions i els nostre pensament vibren en una determinada freqüència. Si partim d’aquesta base, quan trobem la freqüència adequada, podem passar ràpidament d’un estat de por, de depressió… a un estat d’alegria, de sensació d'harmonia interna."*
La primera sensació a l'entrar a la sala és d'una grata sorpresa. Compto fins a tretze dones… i jo, com a únic representant del gènere masculí. Penso que si el paradís existeix deu semblar-se bastant a això –seria interessant mirar d'argumentar perquè el percentatge de dones que assisteixen a aquests tipus d'activitats respecte el dels homes és gairebé del 100%, tot i que crec que és una qüestió que cau pel seu propi pes–.
A partir d'aquí, em deixo portar. Estirat a terra, amb els ulls tancats, rebo les primeres notes, enregistrades, que preparen a la relaxació. La música flueix suau. Molt suau. I s'allarga en el temps. Molt. Tant, que en ocasions sembla que la son s'apoderarà de mi i la sessió acabarà en el mateix moment que algú em donarà uns suaus copets al braç. Però no. L'efecte comença a ser de gran benestar. Noto sense cap esforç com tots els muscles del cos deixen la tensió aparcada per acomodar-se i gaudir. Fins que arriba un moment que estic a punt per començar el viatge. I llavors entren en escena l'stick de la Sílvia** i el bol tibetà de l'Elena. I sona Embrace Sadness, per recuperar records tristos i transformar-los en bones sensacions. Tot i que havia començat a controlar-ho, això de recuperar records tristos no s'em fa gens difícil. Deixar-se seduir per la màgia de la música és el pas previ per que els sentiments comencin a fluir de manera natural –en ocasions fins i tot difícils de controlar–. Segur no és fruit de la casualitat que la segona peça porti per nom Butterfly's Change –és ben cert que la música acaba escrivint la història de cadascú…– on la connexió arriba, obviament, amb l'aleteig de milers de papallones que revolten al meu costat i em transporten als dies més bonics i intensos que puc recordar. Nana parteix del concepte que tots tenim un nen interior, però, al contrari del que estem acostumats, està concebuda per despertar-lo, no pas per adormir-lo. Expliquen que Between Heaven And Earth prepara l'espai que hi ha entre el cel i la terra per deixar espai al cor. Un cor, que, efectivament, es connecta irremeiablement des del primer batec per descobrir un jo fins ara desconegut d'una manera que mai… mai, hauria ni imaginat. Enjoy ens regala els moments més alegres i ens convida a gaudir del que tenim ara, sense pensar en l'abans, sense pensar en el demà. I ho faig, obedient, fins les últimes conseqüències. Així, els temes –i les emocions– es van succeint fins tancar la sessió amb Anything Is Possible per recordar-nos que tot, tot, encara és possible. Sona bé…
Em sento a gust. Em sento bé. No vull que s'acabi… i quan el llum es torna més intens el "retorn" a la sala té el sabor d'un cert enyor del viscut fa just uns instants. L'absència d'expectatives fa que es gaudeixi més de l’aquí, de l'ara. I això ho converteix en una experiència realment especial. Per a mi va ser-ho, sense dubte. Un exercici de neteja interior que va fer aflorar situacions, records, desitjos… un cúmul de sensacions úniques viscudes en un entorn inmillorable.
Gràcies a la Sílvia i l’Elena per haver-nos apropat a aquesta experiència… i especialment a la Sandra per haver-me convidat a gaudir-la.
