Ho estic fent!

Avui he fet un pas més, petit però ferm, en el procés de redecoració de la meva vida. Després de passar el matí i bona part de la tarda buidant, llençant, recol·locant, ordenant… una part de casa meva comença a deixar enrere l'aspecte de cova neanderthal per començar a semblar una llar de debò.

No ha estat fàcil. Buidar i llençar és una tasca molt gratificant amb objectes materials sense valor personal però fer-ho quan marxen plens de records i sentiments pot ser una tortura difícil de pair. Però calia començar a fer-ho. Calia començar a fer espai nou a la meva vida, al meu entorn vital… i també al meu cap. El resultat ha estat que quan a quarts de vuit he decidit que ja n'hi havia prou, tenia el cor més cansat que els braços i les cames junts. I calia posar-hi remei. Una dutxa reparadora i jeure una estona al sofà en companyia d'un llibre em relaxarien i em tornarien les bones sensacions dels últims dies. Però, quan ja tenia un peu dins la banyera m'he dit –últimament parlo molt amb mi mateix– "…i si enlloc de la dutxa…? perquè no? avui t'ho mereixes". Així que he apagat el llum, he deixat anar l'aigua a tot raig i, així que ha assolit un gruix d'uns quatre dits, m'hi he estirat a dins, amb els ulls tancats. Mentre l'aigua tèbia començava a cobrir-me just mig cos li he demanat a l'iPod que, si us plau, seleccionés bé la música. Ell ja sap el que m'agrada i el que necessito a cada moment. I aquest havia de ser-ne un d'especial. Quan he començat a notar la "manca de gravetat" he començat a gaudir de debò. Els meus braços estaven tan relaxats que podrien surar si haguessin tingut l'espai necessari. L'escalfor de l'aigua cada vegada m'abraçava amb més suavitat i per primera vegada en molt temps he pogut experimentar una pau interior a la que no hi estic gaire acostumat. Ha estat llavors quan, de manera automàtica, han vingut a visitar-me alguns dels millors moments de la meva vida. Records d'una felicitat que creia oblidada. N'han vingut diversos, seguits però no ordenats. Ho han fet amb amabilitat, sense sobreposar-se uns amb els altres i deixant prou espai per poder gaudir-los tots i cadascun d'ells. Alguns venien de molt enllà, i ja ni els esperava. He hagut de fer una mica de memòria i llavors han aflorat com quan deixes anar una pilota enfonsada a l'aigua. D'altres, eren tan recents i tan intensos que creia que si allargava la mà podria tocar-los, sentir-los de nou, una vegada més. En més d'una ocasió m'ha sorprès alguna llàgrima furtiva que, aprofitant l'entorn humit, pretenia sortir mig camuflada entre l'escuma. Abans de llençar-se a l'aigua i fondre’s per sempre, em mirava com disculpant-se. No passa res, li he dit. Avui no ets de tristesa, avui ets d'emoció i de tendresa.

En algun moment també he descobert algun record no tan bo que intentava trencar la màgia, però he estat capaç de convidar-lo a marxar abans no em fés mal. Avui no era el seu dia. Avui no.

Ha estat mitja hora, una hora –no ho sé– de gaudir de la meva vida, dels meus records, del que és meu i mai ningú ja no em podrà prendre. I llavors, en aquest temps, he estat plenament conscient, una vegada més, de l’afortunat que sóc. De la quantitat de gent que estimo i que m'estima. De la gent que vull tenir sempre al meu costat. Avui m'he sentit molt a prop de tornar a ser feliç.

Quan he tret el tap del desguàs, un contundent "ploop!" ha donat pas a un procés invers. La mateixa aigua que abans em feia surar ara volia abandonar la banyera i "estirava" de mi pressionant-me contra el fons per recordar-me que el pes pesa –i el meu més–, i que això d'estar "als núvols" és molt bonic però té quelcom d'irreal. Però ara sé que aquesta pressió, aquest "xuclar-me" cap al fons només eren els pensaments negatius, els mals records, els moments per oblidar. Ells han viscut dins meu durant molt temps, massa, i se sabien els amos de la meva vida, es creien amb capacitat per seguir destruint-me per dins i, el que és pitjor, fent mal a qui estimo i sobretot pensaven que jo els seguiria fent el joc i rient-los les gràcies. Avui s'han sorprès que no els hagués convidat a la festa i s'han emprenyat. Per això quan el forat ha engolit l'últim remolí i ha deixat anar un enorme "rot" de satisfacció, m'he quedat una estona més estirat, tranquil, fins que, gairebé sense voler-ho, se m'ha dibuixat un somriure a la cara.

Quan anava a sortir del bany, algú m'ha cridat. M'he girat, i allà, al mirall, estava jo.

Sí, m'he dit, ho estic fent!

Gràcies a tots els que avui heu compartit amb mi aquesta estona a la banyera –encara que no en sigueu conscients!– per haver-me regalat els millors motius per estar viu de nou.

Més gallina de piel…

Els nens no deixen de donar-nos lliçons de per on haurien d'anar les coses.

__

L'equip petit
Un vídeo de el cangrejo

Gallina de piel…

L'adéu d'un dels grans, Big Man. Si el Boss l'adorava per alguna cosa seria. Avui, l'E Street està una mica més fosca que de costum.

Pokito a poko

Andaba “perdía” de camino “pa” la casa,
cavilando en lo que soy y en lo que siento. 
“Pokito” a “poko” entendiendo
que no vale la pena andar por andar,
que es mejor caminar “pa” ir creciendo.

Volveré a encontrarme con vosotros,
volveré a sonreír en la mañana,
volveré con lágrimas en los ojos,
mirar al cielo y dar las gracias.

“Pokito” a “poko” entendiendo
que no vale la pena andar por andar,
que es mejor caminar “pa” ir creciendo.
“Pokito” a “poko” entendiendo
que no vale la pena andar por andar,
que es mejor caminar “pa” ir creciendo.

Mirarme dentro y comprender
que tus ojos son mis ojos,
que tu piel es mi piel.
En tu oído me alborozo,
en tu sonrisa me baño
y soy parte de tu ser.
Que no vale la pena andar por andar
es mejor caminar “pa” ir creciendo.

“Pokito” a “poko” entendiendo
que no vale la pena andar por andar,
que es mejor caminar “pa” ir creciendo.
“Pokito” a “poko” entendiendo
que no vale la pena andar por andar,
que es mejor caminar “pa” ir creciendo.

Volveré a sentarme con los míos,
volveré a compartir mi alegría,
volveré “pa” contarte que he soñado
colores nuevos y días claros.
Volveré “pa” contarte que he soñado
colores nuevos y días claros.

Pokito a poko
Chambao

Pokito a poko, 2005

__

Algun dia havia de reaccionar. Poc a poc. Doneu-me una mica més de temps i estaré a punt per tornar.

Per si vols escoltar-la:

Pokito a poko

Momo

Momo*

Michael Ende

Alfaguara

Grup Promotor

1990

* La portada que es mostra correspon a l'edició en castellà, mentre que les dades bibliogràfiques ho són de la versió en català. No és que m'hagi tornat ximple. Simplement és que així és com em van regalar aquest llibre i com m'agrada a mi (no em feu cas, jo ja m'entenc…). 

___

Escoltar de debò de debò és una cosa que només molt pocs saben fer. (…)

Momo escoltava de tal manera que els pensaments més savis s'emparaven de sobte de la gent més estúpida. I no pas perquè ella els digués o els preguntés res que els ho hagués induït, no. Ella restava asseguda i es limitava a escoltar amb atenció i amb el més viu interès. I, en aquesta actitud, els seus ulls grossos i foscos observaven l'interlocutor, i aquest sentia com tot d'una se li acudien uns pensaments que mai no hauria ni sospitat.

Escoltava de tal manera que els més perplexos i indecisos sabien de cop i volta el que volien. Els tímids se sentien de sobte Iliures i agosarats. Els dissortats i els afligits es tornaven confiats i alegres. I si algú pensava que la seva vida era un total fracàs, sense sentit, i que només era un més entre milions d'éssers, un ésser insignificant del qual es pot prescindir igual que es prescindeix d'una escombra vella…, quan s' adreçava a la petita Momo per contar-li-ho, tot parlant-li'n, veia amb claredat que s'equivocava de mig a mig. Entre tots els éssers humans, de tipus amb les seves característiques, només n'hi havia un, i aquesta era la raó per què, a la seva manera, ell era un ésser tan important en aquest món.

Era així com escoltava Momo!

___

Hi ha un gran misteri que (…) forma part de les coses de cada dia. Tota la gent hi participa, tothom el coneix, però és una minoria la que s'hi atura a pensar. La majoria de la gent el tenen per una cosa ben normal i no se n'estranyen gota. Aquest misteri és el temps. Hi ha calendaris i rellotges per mesurar-lo, pero tot això no vol dir res, ja que tothom sap que una sola hora pot semblar una eternitat a qualsevol, una hora que al mateix temps pot transcórrer com si fos un instant; tot depèn del que s'experimenti durant aquesta hora.

Perquè el temps és vida. I la vida és dins del cor.

(…) De la manera que m'escoltava aquesta criatura, era com si m'estirés la llengua.

(…) en la història del món hi ha determinats moments (…) en què totes les coses i tots els éssers, fins la més llunyana estrella, coincideixen d'una manera extraordinària, de tal forma que poden ocórrer coses que ni abans ni desprès no haurien estat possibles. Per desgràcia, la majoria dels homes no saben que en poden treure profit, i les hores de Fortuna passen, doncs, de llarg i inadvertides. Però quan algú les reconeix, llavors, al món, passen coses meravelloses.

(…) Hi ha moltes menes de solitud, però Momo en vivia una que probablement només han conegut poques persones i, amb aquella intensitat, poquíssimes.

(…) Fins i tot li arribaven moments en què desitjava no haver sentit la música ni haver vist els colors. I, no obstant això, si li haguessin donat a triar, no hauria renunciat per res del món a aquell record. Ni que li hagués costat la vida. Perquè el que havia descobert era que hi ha riqueses que signifiquen la ruïna d'algú quan no es poden compartir amb els altres...

(…) Perquè el temps autèntic no es pot mesurar amb el rellotge ni amb el calendari.

(…) el núvol de flors va anar davallant lentament i suau, i les flors van caure damunt l'immòbil món com si fossin flocs de neu. I, igual que els flocs de neu, es van anar fonent dolçament i es van fer altre cop invisibles per tornar al lloc on pertanyien: al cor dels homes.

(…) no hi ha paraules que puguin descriure ia joia d'aquell encontre. Tots dos passaven de les rialles a les llàgrimes i van estar enraonant sense parar i d'una forma caòtica i, és clar, només deien que ximpleries, sí, allò que es fa quan un està com borratxo d'alegria. I s'abraçaven tot sovint i la gent que passava pel seu costat s'aturava per fruir plegats el plor i la rialla, perquè ara a tots els sobrava temps per a aquelles coses.

(…) Però molta d'aquella gent no va saber mai a qui ho havia d'agrair tot allò ni què havia passat en realitat durant aquell instant que els havia semblat un obrir i tancar d'ulls. La majoria d'ells tampoc no s'ho haurien cregut. Només s'ho creien i ho sabien els amics de Momo.

___

Potser pugueu pensar que aquest és un llibre per a nens o joves. Potser no us falti una part de raó. Però hi ha una dita que afirma que els nens sempre diuen la veritat. I jo puc assegurar que he viscut en primera persona les sensacions que es descriuen en tots i cadascun d'aquests fragments. Però reconec que no podria ser gaire objectiu si entrés a valorar-les, així que més val que cadascú en tregui la seva propia opinió si decideix llegir aquest llibre.

Em quedo amb el desig que tan de bo tots tinguéssim la sort de tenir una Momo ben a prop, sempre. Personalment, si mai per atzar me la torno a trobar, m'agradaria preguntar-li moltes coses.

Gràcies, 3

Ahir va ser l'aniversari d'una bona amiga. Una de les millors. Una d'aquelles persones que sempre vull i voldré tenir a prop. Per respectar-li l'anonimat i no posar-la en un compromís, obviaré el seu nom i l'anomenaré simplement amb un número. Diguem-li, per exemple, 3.

Amb la 3 ens coneixem des que ens coneixem. Fa ja uns quants anys. Amb ella he tingut la sort de compartir molts dels millors moments de la meva vida i també alguns de no tan bons. Amb la 3 ens hem mig alcoholitzat –mai del tot– al voltant d'una taula de billar i també hem acabat a la sala d'espera de més d'un hospital. Cantàvem quan sonaven els Dire Straits al meu vell –i enyorat– Golf blanc en els innombrables viatges camí del Maresme i callàvem quan qualsevol dels dos necessitava una mica de silenci. Hem rigut i hem plorat junts. Motius no ens n’han faltat, ni per una cosa ni per l'altra. L'hi he fet "guàrdia" quan necessitava deu minuts de "desconnexió" després de dinar i ella a canvi m'ha connectat a la vida sempre que ha calgut. Ens hem barallat a mossegar per l'aire condicionat i la calefacció, i, és clar, també hem acabat passant junts més d'una nit sencera sense dormir –amb la pega que l'entorn sempre eren els nostres Macs i el motiu… la maleïda feina–.

Quan em van convidar a la festa sorpresa que li estava preparant el seu marrec –amb la col·laboració del seu pare– per un moment vaig pensar que podria tornar a aflorar el farsant al que estava acostumat els últims anys. Aquell al que la mandra el podia sempre i que entre les seves prioritats no estava el relacionar-se amb la resta de la humanitat. Per sort, vaig ser capaç de pensar en el que realment em venia de gust fer, en el lloc on m'agradaria ser quan obrís els ulls i es trobés a la gent que l'estima.

Després de la festa, ja al cotxe, de tornada cap a casa, em van venir al cap dues obvietats:

La primera. La 3 és una persona de "puta mare" –disculpeu, he buscat altres adjectius però cap s'hi ajusta millor–. I la gent de "puta mare" sempre està envoltada de gent de la seva mateixa condició. Només cal conèixer la seva família, els seus amics… Així que, per una vegada –i que serveixi de precedent–, m'inclouré dins aquest selecte grup i de pasada aprofitaré per recarregar una mica la meva massa sovint malmesa autoestima.

La segona. Sóc molt afortunat de tenir els amics que tinc. Però molt. Segurament l'amistat és el veritable patrimoni de la humanitat d'un mateix. La 3 és una de les meves amigues "imprescindibles". Si algun dia algú tingués una opinió de mi semblant a la que jo en tinc d'ella, aquell dia em sentiria l'home més feliç del món.

Gràcies, 3.

Res és veritat, res és mentida…

Personal Branding

Fa uns dies em va arribar a través de la xarxa un article sobre Personal Branding. Em va semblar interessant i enllaçat amb aquell en vaig trobar un altre. La primera intenció va ser penjar-los al bloc de l'estudi però vaig pensar que el contingut anava més enllà de l'entorn professional. Així que aquí en deixo un resum traduït –i lleugerament adaptat–. Per si pot interessar.

__

Personal Branding: l'hora del diàleg amb un mateix

Fa un temps vaig llegir la història d'una persona que, per un problema neuronal, era incapaç de discriminar converses. Així, quan entrava en qualsevol lloc amb gent que parlava, al seu cap es barrejaven totes les veus. En poques paraules, per tornar-se boig…

Últimament jo també començo a tenir aquesta mateixa sensació. Des del moment que connecto l'ordinador fins que m'en vaig al llit fent una última mirada al meu iPhone, em trobo inmers en una conversa contínua. Els moments de tranquil·litat, sense "soroll" de fons, són cada vegada més curts. Escolto i llegeixo a molta gent, però cada dia és més difícil escoltar les persones que realment haurien d'importar-me. I especialment una: jo mateix.

A "dospuntzerolàndia" cada dia és més difícil distingir la nostra pròpia Marca Personal. Encara que pensem que deixarem empremta en els demés, el més probable és que cada vegada siguem menys nosaltres, per no ofendre a ningú. De manera subtil però imparable, poc a poc ens anem convertint en la marca dels altres, una marca uniforme però simpàtica. I a mesura que augmenten els nostres "amics", anem deixant d'escoltar el més autèntic de tots. El que hem anat coneixent poc a poc, el que ens fa patir però també ens dóna "canya" quan cal. El que sempre estarà al nostre costat: nosaltres mateixos.

Això no vol dir que, ben dosificat, el 2.0 no tingui sentit. Però potser ha arribat el moment de tornar enrere, el moment del 0.0, el moment del diàleg amb nosaltres mateixos. El moment de conversar, cooperar i compartir bones estones amb la persona que millor coneixem. I després, ja tindrem temps per interactuar amb les del nostre voltant.

La Marca Personal es basa en la personalitat de qui la sustenta –el 0.0–. Només quan tinguem clar qui som, podrem sortir a defendre-ho. Si el nostre 0.0 és dèbil o influenciable, per manca de conversa honesta amb nosaltres mateixos, acabarem sucumbint al vendaval 2.0.

Ningú allà fora ens dirà que hem de fer, el que ens agrada o el que hem de buscar. Ningú millor que nosaltres ens identificarà allò en el que som bons i quins són els límits que no hem de sobrepassar. O no hauríem. Perquè en el moment que ho fem, llavors serem menys nosaltres i més el que els demés volen que siguem.

Així que, si volem tenir una Marca Personal potent, comencem per conversar seriosament amb el nostre principal follower. El que veiem quan ens posem davant del mirall.

__

El Branding és un procés. La Marca, el resultat

El Personal Branding és un procés, una sèrie de passos i etapes que es succeeixen. La Marca Personal és el resultat d'aquestes accions. I la clau és entendre bé aquesta diferència.

Tots tenim una Marca Personal perquè, encara que sigui de forma accidental o no planificada, tots realitzem accions que ens posicionen en la ment de qui ens envolta.

La qüestió és: s'ha de sortir a la tele, signar llibres o emplenar estadis per afirmar que hem tingut èxit en el nostre pla de posicionament de la nostra marca? Definitivament no.

El Personal Branding, com qualsevol altre procés, és un conjunt d'etapes que, a mesura que es van superant et van fent millor, però que no acaben mai. No es tracta de ser famós o ric –que també podria ser–, sinó d'actuar de manera premeditada per millorar cada dia, i, en conseqüència, augmentar el teu valor i la teva qualitat personal.

Qualsevol persona hauria de dissenyar el seu propi pla de posicionament. Des de desenvolupar nous hàbits positius a aprendre un idioma, des de posar en marxa un bloc a crear les seves targetes de visita, des de reflexionar sobre els seus valors i objectius vitals fins a trobar el mentor que l'acompanyi en el procés.

En definitiva, no es tracta de signar llibres, ser capaç de parlar davant d'un auditori ple de gent o guanyar-se la vida amb el que t'agrada. Aquesta és la conseqüència, el resultat lògic i natural –i molt satisfactori– d'haver dissenyat un pla de millora personal, però no és l'objectiu en si mateix. L'important no és el destí. L'important és el camí.

I, hi ha alguna alternativa? Doncs probablement deixar-se portar, deixar que siguin els demés els que dissenyin el nostre pla de posicionament. Però, sincerament, aquesta no és realment una alternativa, simplement és una merda.

Per tant, el Personal Branding –com el comercial– no està pensat només per a les grans empreses o els personatges "famosos". És un concepte que qualsevol persona o empresa hauria d'aplicar per molt reduït que sigui el seu mercat o audiència… o per molt poc atractiu que sigui al que es dedica.

La vida és massa llarga per "deixar-se morir". Per no tractar d'aprendre quelcom de nou i interessant cada dia. I el millor de tot és que ningú ha de dir-te el que has de fer o aprendre. Perquè has de ser tu qui dissenyi el teu propi projecte. Tot i que, això de començar a pensar per nosaltres mateixos, no només és difícil per manca de costum, es que, a més, acollona una mica.

Però la millor raó per intentar-ho hauria de ser també la més egoista. La raó per millorar cada dia i augmentar el valor que pots oferir als demés és que et sentiràs millor encara que et quedis lluny d'assolir el teu objectiu final. Perquè, a més, si l'assoleixes segurament és perquè vas ser poc ambiciós.

__

Si voleu llegir els articles originals:

Personal Branding y Marketing 0.0: La hora del diálogo con uno mismo

El Branding es un proceso. La Marca, el resultado