Clic, clac

– Hola… com et dius?

– Delai, i tu?

– Nuc.

– Nuc? Quin nom més estrany. No l'havia sentit mai…

– Ja… és que no és massa freqüent. T'agrada?

– Sí, sí… és… curiós.

– Et puc convidar a una copa?

– Eh… doncs… sí, d'acord. Gràcies.

– El mateix que estaves prenent?

– El mateix sí, si barrejo perdo el control…

– He, he… vaja… doncs de moment, demanarem el mateix…

– Ha, ha… sí, millor.

clic!

– I véns sovint, per aquí?

– Doncs vaig estudiar Microbiologia a l'Autònoma, però no vaig acabar la carrera. Potser algun dia la reprengui. I tu?

– Només un parell de vegades. Abans teníem més costum de sortir per la zona del centre, però algú ens va parlar d'aquest local, i vam provar. Tu has vingut sola?

– No ho sé. Vaig estar a un programa d'intercanvi a Irlanda durant un any. Em va anar molt bé per perfeccionar l’anglès, que sempre és bo. Tu a què et dediques?

– Sortíem tots junts amb una colla. Érem uns deu, entre nois i noies, gairebé tots aparellats. Però no sé que passa darrerament que les parelles cada dia duren menys i ara sembla que tornem a tenir la tendència a sortir només els nois.

– A mi m'agradaria entrar a treballar a algun laboratori per poder fer recerca, que és el que em motiva. Però ara no sembla el millor moment per a les bones oportunitats. Tu treballes?

– No, jo ara estic sol. Fa gairebé uns sis mesos que ho vaig deixar amb la meva noia. Incompatibilitats de caràcter, ja saps…

– Sí, tens raó… però espero trobar feina aviat, perquè amb aquesta crisi…

clac!

– Fa calor, aquí dins, no?

– Fa força calor, sí.

– Vols que anem a un altre lloc?

– Coneixes algun local que estigui bé, aquí a la vora?

– Podem anar a casa meva, si vols. Tinc el cotxe a la cantonada.

– Perdona, però… no vas una mica massa de pressa?

– Vols anar-hi o no?

– Pensava que no m'ho demanaries mai.

– Així que… anem?

– Anem.