diumenge, 28 de febrer del 2010

Una pèrdua de temps

Aquesta absurda costum que tenim alguns d'escriure un bloc personal és la major pèrdua de temps que un pugui imaginar.
Però avui per avui, aquest és l'únic objectiu que em queda a la vida. Perdre el temps. Tot el que en sigui capaç. Fins el final.

divendres, 26 de febrer del 2010

Artistes o delinqüents?

Imatge original: bbc.co.uk

A l'última edició de la Berlinale, el jurat ha premiat el director polonès Roman Polanski amb l'Os de Plata al millor director per la seva pel·lícula The Ghost Writer. Segons suposats cinèfils que he pogut escoltar els últims dies, aquest premi té més a veure amb un acte de solidaritat envers el director que no pas amb els mèrits derivats de la qualitat cinematogràfica de la cinta.

I es que Polanski està actualment sota arrest domiciliari, després que fos detingut el setembre passat en un aeroport de Zuric quan precisament anava a recollir un premi honorífic a la seva carrera. Els càrrecs en contra seva són coneguts. Se l'acusa de violació a una menor de 13 anys, l'any 1977. Polanski, que obviament no ha anat a recollir el premi, ha declarat que "encara que hagués pogut, no hi hauria anat. L'última vegada que vaig anar a recollir un premi hem van detenir". Sembla que a aquest individu és aficionat a la conya sarcàstica. Desconec si a la noia afectada li farà la mateixa gràcia, la brometa.

Senyors del jurat, cal, de debò, solidaritzar-se amb un violador de menors?

Imatge original: publico.es

Aquesta notícia m'ha fet recordar la indignació que vaig sentir dies abans quan, a Catalunya Ràdio, Manel Fuentes va entrevistar un tal Juan Manuel Fernández Montoya, més conegut pel sobrenom de Farruquito.

Pels que tinguin una mica de memòria, potser recordaran que aquest personatge, un reconegut bailaor flamenc –dels millors, segons els entesos– va ser condemnat a tres anys de presó per haver atropellat, el 2003, un home que va tenir la mala sort de creuar-se en el seu camí quan aquest provava la potència del seu flamant nou BMW pels carrers de Sevilla. El que podria haver quedat en un desgraciat accident –als quals, lamentablement tots hi estem exposats– es va convertir en una increïble successió de cabronades que van anar sortint a la llum els dies posteriors. Farruquito conduïa sense carnet, sense assegurança del vehicle i a una velocitat clarament superior a la permesa. Davant les terribles conseqüències de la seva imprudència, el tros de merda va optar per fugir del lloc dels fets. I no content amb això, dies després va implicar el seu germà petit, de quinze anys, com a autor de l'atropellament, per tal d'estalviar-se anar a la presó sense passar per la casella de sortida. Al final, els fets es van esclarir i el culpable va passar a l'altra banda de les reixes, tot i els intents, per part de la família, de boicotejar el judici amb continues amenaces i provocacions. Al tractar-se d'un personatge públic, el fet va derivar en un judici paral·lel al carrer, amb continus enfrontaments entre seguidors –vull pensar que de l'artista– i detractors –de l'acció comesa–.

Avui dia, Farruquito ha complert la seva condemna i ja és al carrer. I, obviament, ha tornat als escenaris. Aviat presentarà un nou espectacle a Barcelona i per això Manel Fuentes l'ha volgut entrevistar. Jo no ho hauria fet. A la primera pregunta del periodista, el bailaor ha contestat: "la vida sigue". Sí, seguirà per a tu, fill de puta. Però pregunta-li a la dona a qui vas deixar vídua fa sis anys, a veure si pensa el mateix.

No sé si m'estic fent gran o se m'està encongint el cervell. Segurament una cosa porta l'altra. Però, sentint-ho molt, em declaro totalment intolerant amb aquest tipus de personatges, que perden l'oportunitat de destacar en el que realment fan bé –que mai posaré en dubte– pensant que la fama els dona impunitat per fer el que els surti dels ous. Saben que, al capdavall, sempre tindran "seguidors incondicionals" de les seves actuacions, siguin sobre un escenari, darrera una càmera, dins un cotxe "de carreres" o sobre un llit. Segons la meva deteriorada opinió, abans que artistes són persones, i si la persona té una tara de tal calibre, l'artista ja no hauria d'interessar a ningú.

divendres, 19 de febrer del 2010

Un dinar qualsevol

Sortint de la reunió de feina, l'home solitari ha optat per dinar fora. Per proximitat podria perfectament haver anat a casa, com cada dia, però la idea de tornar a dinar sol el turmenta. Cada dia més. Tothom no para d'aconsellar-li que surti, que trenqui la rutina, que faci coses encara que no li vingui de gust fer-les. Per això ha preferit acostar-se fins el restaurant que visita amb certa freqüència. Abans ho feia amb un amic. Ara, des de fa unes setmanes, ho fa sol. Com gairebé tot a la seva vida.

Són prop de les tres de la tarda. Una hora on, si res no ha canviat, trobarà petits grups de dues o quatre persones menjant, bevent… i fumant. Però un cop a dins nota que avui res no és el mateix. A la primera taula que véu, dos joves xerren animadament amb en Sergio, l'amo-cuiner-cambrer del restaurant. La resta és buida. Ni una ànima. Com acostuma, escull la taula més amagada del local. Li fa una mica de vergonya anar a dinar sol a un restaurant.
Normalment la gent que menja sola fa una mica de pena a ulls dels altres. I ell no voldria fer pena per res del món. Però en fa. Ell sent que en fa. Segurament és la mateixa pena que porta dins i que li brolla sense voler-ho pels porus de la seva pell. Assegut a la seva taula amagada no véu ningú. Nomès sent llunyana la conversa dels dos nois de la taula de l'entrada amb el cambrer i aquella música suau –massa suau– que sona de fons.

Davant seu una ampolla de Principe de Viana el vigila. És el que té dinar sol, que no has de compartir el vi amb ningú. Darrera l'ampolla de vi, res. El buit. Nota com se li entelen els ulls, cada vegada més sovint, i ha de fer esforços per no esclatar a plorar, cosa que només aconsegueix a mitges.

Els nois de la taula de l'entrada han acabat el seu àpat i surten al carrer. El silenci es torna ensordidor. La música de fons, aquella combinació de jazz-soul que mesos enrere el relaxava ara li dóna pel sac de manera cruel. Menja tot el ràpid que les normes de bona urbanitat li permeten. L'estona del cafè se li fa eterna. Com sempre, felicita al Sergio pel dinar, i desprès de pagar, surt per la porta més enfonsat que quan ha entrat.

Tothom no para d'aconsellar-li que surti, que trenqui la rutina, que faci coses encara que no li vingui de gust fer-les. Els més optimistes pensaran que almenys avui ho ha intentat.

diumenge, 14 de febrer del 2010

No et fotis mai on no et demanen

Diu una frase popular que "quan dos es barallen sempre rep el tercer". I tot i no ser gaire aficionat a aquestes dites he de reconèixer que moltes vegades aquesta afirmació és ben certa.

Ahir m'explicava un amic –aquell amic que tots tenim i que sempre li passen coses per explicar– que des de fa uns mesos s'ha vist indirectament involucrat, sense voler-ho ni demanar-ho, en un desagradable afer de crisi matrimonial. Com que l'estima pels afectats és gran, no ha dubtat en fer-los costat en tot el que ha pogut, tot i que realment assumeix que és poc, molt poc. S'ha limitat a escoltar-los sempre que ha calgut i a mirar de donar-los tot el suport que el seu precari estat anímic li ha permés –ell també està passant per una mala època, per altres assumptes que ara no cal esmenar–. Tot i tenir clara, clarísima, la premissa de no prendre part per cap dels dos membres de la parella, és ben cert que la diferència de caràcters, totalment oposats pel que fa a exterioritzar els sentiments, ha fet que hagi viscut aquest problema des de la visió pràcticament exclusiva d'una meitat, quedant l'altra limitada a unes poques converses telefòniques. Converses que, per altra part, quasi sempre ha provocat ell.

Fa pocs dies va tenir una d'aquestes converses, donat que feia temps que no en tenia cap contacte, simplement per interessar-se de primera mà per com se sentia. Perquè no cal dir que, en aquests tipus d'assumptes, l'opinió d'una de les parts respecte de l'altra sempre és com a mínim sospitosa de no ser gaire objectiva. Així, la xerrada no va anar gaire més enllà de copsar l'estat d'ànim mutu i oferir-se, un cop més, pel que poguessin necessitar.

La sorpresa va ser quan, l'endemà, els esdeveniments es van precipitar provocant canvis importants en una ja més que deteriorada situació. Com podeu imaginar, no per bé, clar està. Però el curiòs és que ara l'altra part posa el meu amic com a culpable –o com a detonant, per ser més exactes– d'aquest canvi sobtat d'actitud de la parella, fins ara força inert pel que feia a prendre decisions.

M'he afanyat a netejar la consciència del meu amic tant com he estat capaç i li he deixat anar un últim consell, abans de fer-li promètre que mai més aconsellarà res a ningú: "en problemes de parella, escolta i acompanya tot el que en siguis capaç, però deixa la boqueta tancada a pany i forrellat. Més val que cadascú es mengi els seus propis mocs, que en els temps que corren tots en tenim els nassos plens."

dimecres, 10 de febrer del 2010

Et trobo tant a faltar…

Llevar-me, dutxar-me, asseure'm davant l'ordinador, dinar, tornar a l'ordinador, sopar, anar-me'n al llit. Llevar-me, dutxar-me, asseure'm davant l'ordinador, dinar, tornar a l'ordinador, sopar, anar-me'n al llit. Llevar-me, dutxar-me, asseure'm davant l'ordinador, dinar, tornar a l'ordinador, sopar, anar-me'n al llit…

He oblidat la diferència entre un dilluns i un diumenge. Entre un dia assolellat i un dia plujós. Tant em fa tot.

Ja fa més de quatre mesos que no hi ets. La gent s'afanya a recordar-me que tot és massa recent. El que no saben que per mi és tota una eternitat.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Plou

A fora plou. Ho fa de la mateixa manera, trista i constant, com plou dins el meu cor des del moment que vas marxar i la meva vida es va trencar per sempre més.

Plou i no fa sol, i les bruixes ja no es pentinen.