S'acostava l'estiu a l'escola d'idiomes i tot rutllava sota els paràmetres més normals. El curs regular ja havia acabat però la direcció obria la possibilitat de continuar un mes més, extra i totalment voluntari. Com a intensives que eren, les classes havien adoptat una duresa pròpia del seu nom, en preparació del que es trobarien els alumnes avantatjats que accedissin al següent nivell. Però d'altra banda, estaven dotades de la placidesa que dóna la relaxació pre-estiuenca, amb les aules semibuides i els passadissos foscos. Significaven, en definitiva, bones estones per gaudir de l'aprendre quan aquest no depèn de l'obligació. Alumnes i professors convivien en una relació més estreta i personal, resultat de la confiança adquirida durant els deu mesos anteriors. Tot semblava encaminat a un final tranquil i serè, d'aquells que deixen prou bon sabor de boca com per encarar les vacances amb ganes de tornar-hi al setembre. Però l'atzar va voler ser cruel, com vol ser-ho en massa ocasions, i va posar davant dels seus ulls una nota manuscrita, breu i simple. "I will miss you…". El seu encara precari domini de l'idioma no li va permetre entendre el significat de la frase però la resposta al seu dubte va ser clara: Et trobaré a faltar… "Perquè?", va preguntar. "Deixo l'escola i torno a casa", va contestar ella sense gaire intenció d'extendre's més en les seves paraules.
Sense voler entendre gaire més del que era estrictament necessari, de sobte va sentir una punxada al cor d'aquelles que només punxen en ocasions especials. Aquella noieta menuda i prima que amb prou feines entenia marxava per no tornar. I ell, que fins aquell moment mai havia pensat més enllà del que es pensa d'una professora sense malpensar-ne, no va poder treure's del cap que no la veuria més. I mai més és massa temps com per assumir-ho de cop.
Una setmana més tard acabava definitivament el curs. El sopar de comiat va ser més trist del que li hauria agradat. Intentava gaudir dels últims moments abans de perdre-la per sempre però no podia evitar una tristesa mal dissimulada. L'últim tren a la ciutat ja havia passat, però l'atzar, el mateix que el va bufetejar amb una nota en un paper, esperava per rematar-lo negant-li la possibilitat d'acompanyar-la a casa i l'oportunitat de dir-li que ell també la trobarà a faltar.
Així de curta i trista va resultar aquesta història que mai va ser i de la qual ja només en queden records emmagatzemats al rerefons del seu cor. Potser algun dia el maleït atzar canviï d'estratègia però a cinc mil quilòmetres de distància, aquest, sens dubte, perd bona part de la seva màgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada